Subsidi per desocupació

Subsidi per desocupació: el TS estima el recurs d'unificació de doctrina i confirma el criteri de l'Advocacia de l'Estat de tindre en consideració, per a no donar accés en el seu cas al subsidi per desocupació, les indemnitzacions per acomiadament superiors a les legalment previstes.

✅ La Abogacía del Estado, a través del Dpto. de Empleo Público y Relaciones Laborales, presentó recurso de casación para unificación de doctrina contra la STSJ de Galicia 5148/2024. Esta sentencia estimó el recurso de suplicación contra la SJS nº 3 de Pontevedra 322/2023, declarando el derecho del demandante a percibir el subsidio por desempleo solicitado y condenando al SEPE.

💡Qüestió controvertida

La cuestión del recurso de casación consistía en determinar si el trabajador, en un despido colectivo ETOP, tiene derecho a subsidio por desempleo, aunque haya percibido indemnización pactada colectivamente que supera la legalmente garantizada. Ello depende de si debe considerarse como renta ex art. 275.4 LGSS dicha indemnización superior a la legal propia de tal despido (a falta de pacto, de 20 días por año trabajado) porque se considera que cumple el requisito de “carecer de rentas propias” (art. 274.2).

📌La AE seleccionó como sentencia de contraste la STSJ de Castilla y León 190/2020 e invocó como preceptos infringidos los artículos 274 y 275.4 LGSS (disponiendo este último que el importe correspondiente a la indemnización legal que en cada caso proceda por la extinción del contrato de trabajo no tendrá la consideración de renta, y “a los efectos previstos en este artículo, se computará como renta el exceso que sobre dicha cantidad pueda haberse pactado”).

✍ La Sentència

El TS aprecia contradicció entre les sentències comparades perquè, encara que ambdues apliquen l'art. 275.4 LGSS per a decidir sobre el còmput de la indemnització per acomiadament com a renda a l'efecte del subsidi de desocupació, adopten criteris diferents:

📌Sentència recorreguda: la indemnització rebuda no ha de computar-se com a renda, perquè, fins i tot sent pactada i superior a la legal, es trobava dins del límit legal de l'acomiadament improcedent (33 dies per any treballat).
📌Sentència referencial: ha de considerar-se en tot cas com a renda computable l'excés percebut sobre la indemnització legalment establida.

Assenyala el TS que esta qüestió ha tingut resposta en la STS 526/2025 en el sentit indicat en la sentència referencial, asseient el marc normatiu i la doctrina concordant: a l'efecte de quantificar el llindar de rendes que condiciona l'accés al subsidi per desocupació, en el cas d'acomiadament col·lectiu pactat (art. 275.4 LGSS), per indemnització legal ha d'entendre's l'establida amb caràcter obligatori (20 dies de salari per any de serveis), sense que puga considerar-se com a tal la superior acordada o la de l'acomiadament improcedent.

👉Aplicada esta doctrina al cas, de conformitat amb l'Informe del MF, el TS estima el recurs interposat per l'AE.